Publicacions d'Amics del País

Quina universitat volem?

S'ha publicat recentment un article d'opinió en el New York Times sobre la fi de la universitat tal com la coneixem fins avui que m'ha semblat prou interessant com per ressenyar-lo. El seu autor és Mark C. Taylor, de la Universitat de Columbia, i comença amb la contundent frase: “l'educació de postgrau és el Detroit de l'ensenyament superior”. Afirma Taylor que la majoria dels programes de postgrau de les universitats americanes fabriquen un producte per al qual no existeix mercat (candidats per a llocs docents que no existeixen) i desenvolupen capacitats per a les quals no hi ha gairebé demanda (en subdisciplines d'investigació dins de subdisciplines i publicacions en revistes que només llegeixen alguns col•legues d'idees afins).

S'ha publicat recentment un article d'opinió en el New York Times sobre la fi de la universitat tal com la coneixem fins avui que m'ha semblat prou interessant com per ressenyar-lo. El seu autor és Mark C. Taylor, de la Universitat de Columbia, i comença amb la contundent frase: “l'educació de postgrau és el Detroit de l'ensenyament superior”. Afirma Taylor que la majoria dels programes de postgrau de les universitats americanes fabriquen un producte per al qual no existeix mercat (candidats per a llocs docents que no existeixen) i desenvolupen capacitats per a les quals no hi ha gairebé demanda (en subdisciplines d'investigació dins de subdisciplines i publicacions en revistes que només llegeixen alguns col•legues d'idees afins).

Segons l’autor, el sistema de postgrau es troba en crisi des de fa dècades i la llavor d'aquesta es remunta a la formació de les universitats modernes. El model universitari de masses ha donat lloc a una creixent separació i especialització de les disciplines en lloc de fomentar una major col•laboració entre elles. Així no és d'estranyar que en departaments com el seu, assenyala Taylor, amb prou feines amb deu professors, vuit estiguin treballant en subdisciplines diferents, amb poc o cap contacte entre elles. A més, a mesura que els departaments es fragmenten, s'investiga i es publica cada vegada més sobre menys. Cada acadèmic administra no una branca de les ciències, sinó un coneixement escàs que, sovint, és irrellevant per afrontar els problemes veritablement importants del present i del futur. Per a Taylor, la universitat ha d'emprendre una profunda reestructuració i resumeix en sis passos el procés conduent cap a un sistema d'educació superior més àgil, imaginatiu i adaptable.

Primer, caldria reestructurar els plans d'estudi, començant pels programes de postgrau i seguint el més ràpidament possible amb els programes de grau. L'actual model de departaments separats propi d'una divisió de la mà d'obra de la societat industrial és obsolet i ha de ser reemplaçat per un currículum estructurat en forma de web o de xarxes complexes. És impossible tenir una comprensió adequada de les qüestions més importants amb disciplines autistes, sense cap capacitat de permeabilitat ni diàleg entre elles.

En segon lloc, proposa suprimir els departaments i crear programes enfocats a problemes, amb una durada de set anys i que, després de la seves corresponents avaluacions, puguin ser cancel•lats, renovats o canviats de dalt a baix.

En tercer lloc, cal augmentar la col•laboració entre institucions. No és necessari que totes les institucions facin de tot. La tecnologia avui ja fa possible formar associacions per compartir estudiants i professors. Per tant, les institucions han de ser capaces d'ampliar les formes de contractació, investigació i docència. Per exemple, si una universitat té un departament fort en francès i una altra universitat en té un de fort en alemany, a través de teleconferència i Internet, ambdós temes es poden ensenyar en ambdós llocs amb la meitat de personal.

Quart, transformar el sistema i els formats tradicionals d'elaboració de la tesi doctoral. Molt especialment en les ciències socials i les humanitats: la majoria de les tesis erudites, com les dels llibres medievals, tenen més notes a peu de pàgina que text i, per això, acaben en prestatgeries on ningú les llegeix i molt menys les publica. S'hauria d'animar els estudiants de postgrau a produir tesis en formats alternatius.

Cinquè, ampliar la gamma d'opcions professionals per a estudiants de postgrau. A la majoria dels estudiants postgraduats els hi serà molt difícil aconseguir el tipus de feina per la qual s’han estat formant. Per tant, és necessari ajudar-los i preparar-los per a feines en camps diferents als de l'educació superior. L'exposició a nous enfocaments i a diferents cultures i l'examen de qüestions de la vida real pot ajudar-los a trobar treball en el món de les empreses o el de les organitzacions sense ànim de lucre.

Finalment, en sisè lloc, Taylor proposa abolir el sistema de titularitats. Inicialment destinada a protegir la llibertat de càtedra, la titularitat ha donat lloc a disciplines sense estudiants i professors impermeables al canvi. Al cap i a la fi, una vegada s'ha concedit la titularitat ja no hi ha incentius al desenvolupant professional del professor o a l’exigència a assumir altres responsabilitat potser en l’àmbit de l'administració o de l'assessorament als estudiants. La titularitat hauria de ser substituïda per contractes de set anys, que, com els programes docents, serien susceptibles de ser rescindits o renovats. Aquesta política permetria que les universitats recompensessin els investigadors i professors que estan al dia, segueixen evolucionant i produint i són capaços de fer lloc a les noves generacions de joves equipats amb noves idees i habilitats.

X

Subscriu-te al butlletí

Tota l'actualitat d'Amics del País al teu correu. Subscriure-m'hi ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +