Publicacions d'Amics del País

Noïm i Veïm: Un conte sobre la importància de ser important

Com explicar de manera senzilla relacions i actituds complexes? Com veure que sentir-se important és essencial per treballar? Com deixar fer perquè els altres treguin el millor d'ells mateixos?

He tingut l’ocasió de llegir un escrit de l’investigador mèdic Jesús Villar, i he pensat que m’agradaria compartir-lo amb vosaltres a través de la nostra revista.

“Hi havia una vegada un país molt gran, governat per un rei, on les persones vivien en petites ciutats emmurallades. Una d’aquestes ciutats es deia Noím. Per raons diverses, tota la població de Noím sabia com eren d’importants cinc persones de la mateixa ciutat. Aquesta característica feia que la gent de Noím es dividís voluntàriament en membres importants (cinc individus) i membres no importants (la resta dels habitants). Els importants sabien tot, o gairebé tot, el que era d’interès pels no importants.

El que més cridava l’atenció de Noím era que els habitants no importants no mostraven cap inclinació per establir vincles d’amistat, o qualsevol tipus de relació més o menys afectiva, amb els importants, i que es considerava normal que així fos, de fet fóra mal vist d’altra manera.

Un dia un d’aquests cinc importants va ser cridat al palau reial, molt allunyat de Noím. L’home va abandonar Noím per endinsar-se en un món desconegut. Després de molts dies de caminar i quan es trobava perdut, va veure a la llunyania una petita ciutat emmurallada d’aspecte molt similar a Noím. El nom de la ciutat era Veím. La ciutat li recordava molt a Noím.

El seu primer desig va ser el d’entrevistar-se amb alguna de les persones importants de Veím. Quan ho va demanar, la cara de sorpresa dels veimistes el va desconcertar. De cadascun dels habitants que trobava, obtenia el mateix moviment d’esquenes. Ningú no semblava conèixer el nom d’aquest o aquests habitants importants.

Va ser la fornera qui el va convidar a passejar pels carrers de Veím. Mentre parlaven ell observava que la dona saludava amb una exquisidesa sorprenent a tots els veïns amb què es trobava. Però ella no era ningú important, de fet tota la gent de la ciutat era important. A Veím no hi havia gent no important: qualsevol era considerat un element essencial pel bon funcionament de la ciutat. Tots eren igual d’importants. No era qüestió de demostrar qui sabia més, sinó d’aprendre sempre coses noves, d’interès pel grup o per l’individu.

A Noím la persona impotant se sent sola perquè amb tenr-se a si mateix i als altres quatre importants pensa que ja en té prou. En canvi, la soledat de l’important és una malaltia que no existeix a Veím.

Així doncs, va dir adéu a tothom i va continuar el seu camí fins que va arribar al palau del rei, on aquest l’esperava. Ell li va parlar del seu viatge i del seus desigs de canviar l’estructura política i social de Noím, donat tot allò que havia vist. Després d’escoltar atentament, el rei se li va apropar a l’oïda i, sense que ningú els escoltés, li va explicar el secret de com arribar a ser important.

Ara havia descobert el secret de Veím i va tornar a Noím perquè tothom allà fos important. Però aquesta és una altra història que us explicaré en el proper article.”

Ah! Us esteu preguntant quin és el secret que va rebre del rei, oi?

Cadascun de nosaltres tenim alguna cosa important que desconeixem o que no valorem en els altres. Ara és el moment de posar en pràctica el secret del rei de com fer que els altres, que ja són importants, se’n sentin.

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +