Publicacions d'Amics del País

Memètica i democràcia

Què és la memètica? Quin lligam té amb la democràcia? Com està la nostra democràcia? Quin és el perill real al què s'enfronta la democràcia?

La “memètica” és un costructe doctrinal que ja té tres dècades i que està buscant el seu reconeixement com a àrea del coneixement científic. Cal saber al menys que la memètica es a l’evolució cultural el que la genètica es a la evolució biològica. Així mateix el “meme” es a la memètica el que el “gen” es a la genètica. La diferència, tanmateix, és que el meme com a replicador d’informació encara no se li ha pogut trobar un substrat material o funcional, en tan que fa cinquanta anys que Watson i Crick varen assignar el ADN com a substrat químic de la informació transferible de l’herència biològica. La memètica és encara doncs un camp del pensament al que li manquen consolidacions materials, malgrat que comença a mostrar-se com a molt fèrtil en la construcció d’hipòtesis en l’àmbit dels canvis culturals.

Recentment, Augner (“El meme eléctrico: una teoría sobre como pensamos”, Paidos 2004 ) estudia el problema i en fa una interessant analogia amb els virus informàtics abans d’analitzar la memètica des de la perspectiva de les neurociències, i considera les similituds amb el parasitisme que ambdós, memes i virus informàtics, poden representar per l’hoste interactor del sistema (informàtic o social).

Fins ara, trobàvem a faltar una teoria general que intentés explicar els canvis culturals. La memètica en la seva aplicació a l’evolucionisme cultural ens dóna una primera aproximació que, encara que de moment sigui incompleta, amb la suggerent similitut amb els virus informàtics, potents replicadors que parasiten els seus interactors.

El segon mil·leni de la nostra era s’ha acabat mostrant una tendència d’implantació a l’alça d’un tret cultural antropològicament molt avançat: la DEMOCRACIA. La democràcia és una manifestació cultural complexa relativament recent que es manifesta en menys d’una quarta part de la població mundial però que ha anat creixent amb alts i baixos i amb imperfeccions en els darrers 50 anys, després de la darrera hecatombe bèlica en la que va enderrocar-se un del dos grans dogmes del totalitarisme del segle XX (el feixisme). L’altre va implosionar desprès d’un desgast econòmic no cruent al colapsar-se el socialisme real de la Unió Soviètica i el seus satèl·lits.

Què podem entreveure en la fase evolutiva amb què ens trobem al començament d’aquest tercer mil·lenni? Estem ja segurs de que l’evolució cultural segueix una direcció que ens porta irreversiblement cap a l’hegemonia de la democràcia? Fins al 11 de setembre del 2001 així ho semblava, desprès del 11 de març del 2004 podem començar a tenir-ne seriosos dubtes.

Aquests dubtes no es nodreixen tan de la creença en la capacitat del “nihilisme actiu” del fonamentalisme islàmic que ara per ara sembla ser el gran perill, si no mes aviat per el “nihilisme passiu” que rau en els àmbits de la cultura democràtica occidental. Un nihilisme que no s’autoimmola en atemptats sinó que com a màxim s’exterioritza en manifestacions “anti”. Cadascú pot posar-hi el substantiu que vulgui i avui en dia no serà difícil trobar l’explicitació del fenomen agregatiu “anti”. De fet un dels més antics i clarament derivats del període “comunista” és el que s’oposa al capitalisme, l’anticapitalisme. Un fenòmen amb més d’un segle d’antiguitat que no perd clientela. Un fenomen comprensible quan el capitalisme en els seus orígens fou “pur i dur”, salvatge. Un capitalisme però que va anar evolucionant des del pillatge i l’esclavisme a les conductes normativitzades i regulades que han fet possible una economia de mercat basada en l’acumulació/reinversió d’excedents i en la llei socialment consensuada.

El desig de posseir i l’afany de lucre no tenen res a veure amb el capitalisme sinó amb la condició humana, de fet son trets pre-capitalistes que s’han donat a tot arreu i en tots els temps. En tot cas el capitalisme s’hauria de relacionar més aviat amb la moderació d’aquest impuls irracional (M. Weber. La ética protestante y el espiritu del capitalismo, Alianza 2003).

Entre tots els pobles “antis” esmentem el del capitalisme per el fet que democràcia fins avui ens sembla que va lligada a capitalisme i és en funció dels “paràsits culturals” que infecten les democràcies que ens sembla important buscar aquí el nihilisme passiu que debilita occident i el posa a risc, molt més que el nihilisme actiu expressat en forma de terrorisme. Per què si bé no ens és possible trobar democràcia fora del capitalisme, aquest no porta inevitablement a la democràcia. Recordem que dues potencies com Alemanya i Japó varen haber de ser conduïdes a la democràcia per la força de les armes, que Rusia encara està molt lluny de ser-ho, per no esmentar països exuberants de capital com Aràbia que no mostra cap intenció de voler-ne ser o la mateixa Xina que s’està industrialitzant a gran velocitat però sense donar senyals de cap mena en aquest sentit.

Ens sembla que “l’anticapitalisme” és un meme que no tan sols es replica i s’extén eficaçment en l’entorn cultural no-democràtic, sinó que parasita i es reprodueix molt eficientment juntament amb la cultura democràtica associant-se amb moltes, sinó totes, les altres posicions “anti”. Si els memes “anti” mostren una capacitat replicadora superior i en competència als memes dels valors democràtics, que comporten actituds no excloents dels memes “anti”, s’arribarà a que aquests siguin dominants i el “nihilisme passiu” sigui un tret indisociable de les democràcies facilitant la seva extinció per rendició davant el “nihilisme actiu” representat avui per el fenomen terrorista. Potser Glucksman (Occidente contra Occidente, Taurus 2004) no arriba a aquesta conclusió encara, però ens en fa un magnífic anàlisi.

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +