Publicacions a la SEBAP

La primera setmana de març de 2011

Les recents revoltes a l'Orient Mitjà, que desestabilitzen el mercat de les energies procedents de combustibles fòssil, i l'actual crisi nuclear, degut a l'accident a la central de Fukushima posterior al terratrèmol i al tsunami que va patir el país nipó, plantegen, segons Joan Majó, l'estalvi com l'alternativa més factible per reduir l'elevada dependència energètica d'Espanya.

Article publicat al diari Ara el 20/03/2011

La història es fa dia a dia i la fem entre tots, però no hi ha cap dubte que hi ha dies que es poden assenyalar com a moments d’acceleració i com a punts d’inflexió, perquè en ells surt a la superfície, i després ells el simbolitzen, un corrent subterrani que ja feia temps que estava canviant el futur. L’11 de Setembre de 2001, amb la caiguda de les torres bessones a NY, o el 15 de Setembre de 2008, amb la fallida de Lehman Brothers, són dos exemples recents.

Crec que les darreres setmanes, i de manera molt especial la que ara acabem, tenen aquestes característiques per la coincidència inesperada de vàries causes. Les revolucions parcialment reeixides a Tunísia i a Egipte posen en marxa uns processos de transició difícils i per tant de final poc previsible. Les oscil•lacions internes i externes de la pràctica guerra civil que hi ha a Líbia fan preveure un període de caos en aquest país. I, potser encara més important, és difícil entendre el significat i les derivacions de la dissimulada invasió de Bahrain per part de l’Aràbia Saudí. Tot plegat està refent el mapa polític al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, està posant en qüestió l’estabilitat d’una regió de tanta importància estratègica i fa difícil preveure l’evolució del mercat mundial del petroli i del gas.

Tot això està coincidint, d’altra banda, amb el drama que està patint Japó (terratrèmol i tsunami) i amb la posterior derivació cap a un accident nuclear. La importància del que està passant a Fukushima i la seva, discutible però immensa, repercussió mediàtica global, inicien a tot el món una nova etapa en relació a la utilització segura de l’energia nuclear.

No vull enfocar aquest article cap a consideracions de geopolítica global, ni cap als sentiments de tipus emocional i dolorós que ens han produït els drames humans que hem contemplat a Líbia o al Japó. Vull només centrar-lo en una reflexió de caire econòmic relacionada amb l’energia. La tercera setmana de març del 2011 marcarà un canvi important en les nostres reflexions al voltant d’aquest tema.

L’enorme consum energètic de les societats occidentals està basat en quatre tipus d’energies primàries, cada una de les quals té els seus avantatges, els seus inconvenients i els seus límits: l’energia procedent dels “combustibles fòssils” (carbó, gas, i sobre tot, petroli), la d’origen nuclear, la que ve de la biomassa i la procedent directament del sol, de l’aigua o del vent (aquestes darreres es poden considerar “renovables”). A Europa, el repartiment actual del consum entre els quatre tipus és, en números aproximats, d’un 80%, 10% , 5% i 5%, respectivament. Només amb aquestes xifres ja es pot veure fins a quin punt depenem de les energies “fòssils” que tenen tres grans inconvenients: estan en procés d’esgotament ja que les reserves són limitades per naturalesa, a l’utilitzar-les produeixen emissions de CO2 que estan canviant el clima global i, finalment, gairebé totes les reserves existents estan en poder de tercers països.

És imperatiu reduir el consum de fòssils importats, tant per las seves emissions, com per la dependència que generen, com sobretot, perquè la creixent demanda de tercers països fa que s’incrementi el cost i augmentin les perspectives d’esgotament. Però, a més, aquesta setmana està quedant molt clar que la garantia de subministrament és cada vegada més petita i les possibilitats de substitució per la nuclear són molt més problemàtiques. Si hem de rebaixar la part del petroli i el gas i no podem augmentar la part nuclear, només ens queden les quatre renovables, i això és molt més fàcil de dir que de fer.

Per sort ens queda una sortida relativament simple: l’estalvi. Simple perquè els esforços que s’han de fer per reduir el consum, i les inversions que demana, són inferiors a les d’augmentar altres produccions, ja que una part importantíssima de l’energia que ara consumim (més de la meitat) la malbaratem.

La tercera setmana de març del 2011 marca el moment de posar-se a treballar en aquesta direcció.

Article escrit per Joan Majó i publicat al Diari Ara el 20/03/2011

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +