Publicacions a la SEBAP

La nostra casa d´aquí set anys

Joan Majó descriu els quatre escenaris que la Fundació Friederich Erbert ha fet públics al document titulat “Escenaris de futur per a l’eurozona”.

El futur d'Europa està d'actualitat. La crisi ha posat en qüestió de forma barroera el procés, lent però satisfactori, cap a la integració. Creix un fort corrent d'euroescepticisme en molts països. No és, doncs, estrany que abundin els estudis i els debats sobre el tema. La fundació alemanya Friederich Erbert ha fet públic un document titulat Escenaris de futur per a l'eurozona. Organitzat per EuropG, vaig ser convidat a participar, juntament amb l'Antoni Castells i el Josep Oliver, en una de les setze reunions preparatòries que es van fer l'any passat en diferents ciutats europees. Es plantegen quatre escenaris del que podria ser l'eurozona (EZ) l'any 2020. Són interessants i estan ben explicats:

1. Una casa sense teulada. I per tant exposada a totes les tempestes externes. Serà així si seguim amb l'anar tirant actual, amb les mateixes polítiques i les mateixes conseqüències. L'EZ, i tota la UE, no acabaran de sortir de la crisi. Les úniques polítiques pel creixement seguiran sent el mercat únic i les reformes estructurals. Sense creixement es farà difícil la consolidació fiscal i seguiran sent necessaris els rescats, fet que erosionarà progressivament els sistemes de benestar social. Seguiran les diferències de creixement i atur entre estats, cosa que provocarà emigracions, especialment de cervells. Hi haurà un president elegit pel Parlament Europeu, però sense prou pressupost. Això provocarà malestar social, augment de l'antieuropeisme, aparició de partits populistes i convertirà Europa en un actor residual en el context internacional.

2. Una casa ensorrada definitivament. La prolongació de la situació portarà a la desintegració. Continuarà existint una "zona monetària unida" al voltant d'Alemanya, i apareixerà una zona al voltant del Regne Unit. Molts dels països del sud tornaran a les seves monedes anteriors i adoptaran mesures proteccionistes; seguiran en recessió i amb taxes molt elevades d'atur. Veurem hostilitats entre països o regions d'Europa, basades en estereotips antics. La desintegració conduirà a una recessió global.

3. Una casa, i una caseta per als masovers. A fi de salvar l'euro, un grup important dels estats de l'EZ completaran la unió econòmica i monetària, i avançaran cap a la unió política. Els estats fora de l'EZ en quedaran exclosos, i també alguns dels actuals membres, la manca de creixement dels quals dificultarà la consolidació fiscal. El grup central funcionarà amb gran coordinació econòmica, i recuperarà una forta competitivitat en els mercats globals. Creixeran les diferències i els desequilibris comercials entre centre i perifèria. Alguns dels estats perifèrics faran esforços per mantenir-se propers als estàndards del centre, mentre que d'altres aniran cap a un desastre econòmic. Es mantindrà l'esperança que el grup central pugui fer de locomotora i els ajudi a sortir de la crisi.

4. Una sola casa sòlida amb la teulada reparada. S'arribarà a la conclusió (França i Alemanya) que només un pas decidit endavant pot resoldre els problemes. Els actuals membres de l'EZ (més Polònia) avançaran cap a la unió política, amb més cooperació econòmica i unes institucions més properes als ciutadans. Es revisarà el Pacte d'Estabilitat. S'emetran bons europeus. Es dotarà de més fons el Mecanisme d'Estabilitat. Es crearan instruments per finançar programes d'inversió amb el pressupost comunitari. Es discutiran salaris i productivitat, en l'àmbit europeu. La cohesió interna augmentarà i la competitivitat exterior es reforçarà.

No cal dir que es tracta d'un estudi d'escenaris, i per tant sense valoracions. Però queda molt clara l'opinió: els escenaris 1 i 2 porten al desastre; el 4 es veu com el més desitjable, però també com el més difícil d'aconseguir, i el 3 es considera el més probable, encara que comporta riscos de caràcter democràtic. L'estudi també inclou una interessant reflexió sobre què faran les "regions riques dels països perifèrics", (Catalunya entre elles), però això ho comentaré en un altre article.

Jo tinc una casa, Catalunya, que és i serà sempre la meva, però que crec que se'ns està fent petita a molts. En tinc una altra, Espanya, en la qual he viscut amb naturalitat, però que m'està resultant cada cop més incòmoda i els veïns no la volen reformar. I en tinc una, Europa, que és a la qual aspiro, però que no acabo de veure com serà. Per això m'ha interessat tant participar i conèixer aquest tipus d'informes. El futur no està escrit; l'hem de fer.

Publicar al Diari Ara el 24/05/2013

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +