Publicacions d'Amics del País

La mundialització de la cultura

Ens parem a pensar alguna vegada sobre la nostra cultura? Cal trencar amb la idea linial de progrés? Com entendre la modernitat en el segle XXI?

Les ciències humanes i socials tenen una responsabilitat en la situació de la cultura mundial actual. Anteriorment, no han sabut denunciar les situacions d'aquestes cultures i, alhora, en el marc de la cooperació internacional es topen amb dificultats lingüístiques, cognitives, històriques i socials que frenen considerablement el treball en comú. Si els físics, matemàtics i biòlegs poden cooperar en el pla mundial, és perquè les paraules utilitzades són poc nombroses. En el cas de les humanitats i les ciències socials es pensa per mitjà de les paraules, i tota creació teòrica està lligada fonamentalment a la capacitat de combinar paraules de forma precisa. Les humanitats coneixen la seva dificultat justament perquè les distàncies simbòliques, culturals i cognitives entre les societats són de tal magnitud que requereixen molt de temps i paciència.

Per les ciències socials i humanes parlar de cultura és parlar sempre d'una relació. La cultura no és mai estàtica, és dinàmica i la seva significació evoluciona amb el temps. Les humanitats haurien de ser les primeres en subratllar fins a quin punt la problemàtica de la identitat cultural actual no té res a veure amb el que havia existit abans. La descolonització, els viatges, l'obertura del món, la mundialització econòmica, l'ascens dels nivells de vida... tots aquests elements han anat modificant les característiques i el funcionament de la identitat cultural.

Està pendent un gran treball destinat a comprendre l'ampliació de la cultura, la mutació del sentiment nacional, les relacions entre estat i societat, les percepcions de "l'altre", els estereotips i les representacions, l'obertura vers les altres societats i religions, la crisi del model occidental, la sorda inquietud davant la mundialització, la mutació en les formes d'identitat, l'impacte dels mitjans de comunicació...

Amb la mundialització de les comunicacions, la cultura es transforma cada vegada més com un recurs polític. I qualsevol activitat social es pot abordar com una dimensió cultural. Des dels estils de vida fins a la memòria, des de la creació fins a les tradicions, des dels objectes fins als paisatges, des de les edificacions fins a les celebracions, des de les arts de taula fins a les cerimònies familiars, des de les activitats mercantils fins als sistemes d'aprenentatge, tot pot adquirir una dimensió i significació cultural i, per tant, política, ja sigui com a símbol de la modernitat i de la mundialització, ja sigui com a rebuig de cert estil d'aquesta darrera.

Per què la identitat cultural és una realitat reconeguda i legítima al Nord, mentre que provoca desconfiança al Sud? Per què, en matèria cultural, la relació entre tradició i modernitat és acceptada i valorada com a important al Nord, mentre que al Sud només la modernitat és té per progressista?

Pensar les apostes polítiques i culturals al segle XXI vol dir criticar la modernitat occidental que, després d'haver sobreviscut a la tradició, ha passat a ser una ideologia. La ideologia modernista presenta tota carrera cap endavant com un progrés, les fronteres i identitats com un "llastre" del passat i tota superació de les regles i les prohibicions com una emancipació.

Però, el fet que la modernitat sigui criticada sobre bases totalment antidemocràtiques no justifica que occident la tingui per un tema seriós de reflexió. La crítica de la modernitat occidental per part d'altres cultures no prova al contrari la superioritat de la primera.

S'ha de fer un esforç de comprensió de les altres cultures, abandonar l'occidentalisme dominant, la fantasia de globalitat que confon l'eficiència dels instruments (la comunicació) amb la dificultat de les finalitats (la comprensió) i reconèixer la importància de les grans civilitzacions i religions més enllà de les qüestions d'immigració i terrorisme. Queda pendent un gran treball de crítica de la modernitat i del seu complement: la il·lusió segons la qual hi hauria, finalment, una manera d'estar en el món per davant dels altres.

Semblava que la tecnologia seria suficient per accelerar el diàleg de cultures, i això implica pensar que les informacions són més importants que les diferències culturals o que totes les cultures estan organitzades sobre el mateix model, l'occidental.

Davant d'aquesta anàlisi, la proposta és: com les humanitats i el seu estudi poden contribuir a la no exclusió social i cultural? Com resolem les diferències culturals des de les humanitats? Com trobem els espais per construir una nova forma d'entendre el món i la convivència? Què ens pot aportar l'estudi de les humanitats (la història, la filosofia, la literatura, la música, la ciència política, la sociologia) a aquesta construcció? Com afrontem el repte de la convivència cultural? Sota quines condicions poden conviure les cultures? Com adreçar-nos a cultures diferents i despertar el seu interès, crear amb elles un diàleg que les faci sentir reconegudes i que els desperti un desig de respondre?

No és possible repensar el segle XXI sense una teoria de les relacions entre cultura, comunicació (entesa com a relació), societat i política. Hem de reflexionar sobre les modificacions de les relacions humanes i socials. Hem de crear la cultura de la modernitat i la mundialització de la cultura.

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +