Publicacions d'Amics del País

Entrevista a Jordi Marín

Breu entrevista a l'associat Jordi Marín, en la que ens transmet la seva visió sobre el futur de l'economia del coneixement, l'adeqüació de les propostes polítiques, els problemes de mobilitat i inserció laboral de joves professionals, i els reptes de la Catalunya del futur.

1. Hem tancat un nou cicle electoral tot sabent que les polítiques condicionen molt el desenvolupament de les iniciatives de les persones. Creu que les propostes polítiques actuals estan enfocades a l'economia del coneixement?

Crec que els nostres polítics comencen a ser conscients de la importància que té caminar cap a una economia del coneixement, però els passos que s'han donat encara no són els suficients. Estem a l'inici d'un procés que ha començat a veure que posicionar-se com a societat del coneixement ha de ser una prioritat, però ens manca concreció i desenvolupament eficaç de les polítiques orientades en aquest sentit.

2. A Catalunya i a Espanya estem experimentant un creixement econòmic important gràcies al paper cabdal del tipus d'interès negatiu, malgrat els pilars continuen essent la construcció i el turisme. Aquesta setmana l'euribor ha tornat a pujar, per la qual cosa el comerç associat amb la construcció podria experimentar una caiguda. Considera que la indústria del coneixement en podria agafar el relleu?

El meu parer és que el futur no pot estar en altre lloc que en l'economia del coneixement. És més, crec que en un món globalitzat com el nostre, no ens podem permetre no pujar al carro del coneixement. Fa masses anys que sustentem el nostre creixement en el turisme i la construcció, ara ja és hora de passar pàgina i apostar per sectors innovadors i estratègics. El que ens frena és que a nivell de societat sembla que no ens acabem de creure que l'economia del coneixement pot ser molt rentable. En aquest sentit, l'administració ha de convertir-se en un motor d'arrossegament, donant exemple i explicant. En realitat, ja tenim algunes iniciatives, empreses i professionals que treballen en aquest sentit: estan interconnectats en xarxa transmetent-se el coneixement, utilitzen eficientment les TIC sent capaços de minimitzar els costos, saben aprofitar el talent de les persones... la qüestió és que a nivell de societat no en tenim prou constància i per això costa de fer el gran salt.

3. L'economia del coneixement requereix la mobilitat de les persones, però l'àrea metropolitana de Barcelona viu una situació de col•lapsament continu. Creu que el teletreball podria minimitzar els problemes de mobilitat i reduir els col•lapses?

El teletreball pot ser una bona opció futura per minimitzar els problemes de mobilitat i col·lapsament a l'àrea metropolitana, però no ha de ser l'única. Hem de tenir clar que el futur passa per una progressiva descentralització territorial, a part d'una política d'infraestructures eficient que millori el tema dels transports. Es tracta també d'anar desenfocant-se una mica de Barcelona, que sembla ser l'únic centre de decisió possible. Tenim altres ciutats catalanes que es podrien potenciar perfectament i convertir en importants centres de negoci, des de la resta de capitals catalanes fins a Terrassa o Sabadell al Vallès. Ara, això hauria d'anar lligat a una connexió menys descentralitzada en les vies de transport i comunicacions. És a dir, teletreball sí però com a complement d'una política clara en matèria d'infraestructures i descentralització.

4. Catalunya i Espanya viuen un problema crònic d'inserció laboral i remuneració dels joves professionals qualificats. Pensa que existeixen formes per solucionar aquest problema a mig i llarg termini?

És evident que els joves que just han acabat una carrera no poden pretendre aconseguir de seguida el lloc de treball ideal. El problema és quan aquesta situació es manté durant molts anys, en els que no troben la possibilitat d'ascendir laboralment o augmentar el seu nivell d'ingressos. El problema en sí radica en que encara tenim una estructura empresarial anclada en un model econòmic antic. Si no som capaços de generar sectors més globals i competitius, no serem capaços de crear nous llocs de treball als que s'adeqüiin els joves formats i qualificats. Només canviant les estructures podrem absorbir el talent que poden aportar els joves excel·lentment formats i preparats. Tenim un sistema universitari i de recerca que més o menys funciona, però després no sabem aprofitar el valor afegit que podrien aportar. El mateix ens passa amb els estrangers: Barcelona és una ciutat dinàmica que atrau molts estudiants estrangers, el problema és que després no tenim prous instruments per retenir-los.

Ens cal, en definitiva, encetar el camí de l'economia del coneixement.

5. Quins són els eixos que s'haurien d'activar per a que hi hagi una política europea d'innovació?

El principal obstacle que se'ns presenta a nivell europeu és que encara no hem après a treballar conjuntament. En termes de recerca, sí que es comença a percebre una transferència de coneixement entre centres d'investigació de diferents països. El que posteriorment falla és l'aplicació d'aquest coneixement a l'economia productiva, ja que encara predomina una visió massa local. Les polítiques que propulsem tenen un caire molt estatal, poc comunitari, que recorda una mica al proteccionisme d'antany, un pèl sobiranista. Sí que és cert que s'han endegat petites iniciatives, com l'euroregió o la tecnoregió, que ens mostren que efectivament es poden fer les coses conjuntament. Ja no només a nivell europeu, sinó també dins del nostre propi Estat ens cal començar a pensar de forma més global, interconnectant el treball de Catalunya amb València, Aragó i les Balears, per exemple.

6. El repte actual quin és: innovar o competir?

Avui en dia no ens podem plantejar competir sense innovar, tot i que hem de recordar que amb la innovació no hi ha prou, ja que és una condició necessària però no suficient per garantir la competitivitat.

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +