Publicacions d'Amics del País

ENFOCAMENT I CREACIÓ DE VALOR SOSTENIBLE

Escrit pel Dr. Enric I. Canela i publicat a l'edició de juliol i agost de Catalunya Empresarial. Article original en castellà que podeu trobar com a document adjunt.

Quan es parla d'economia, una de les coses en les que tothom està d'acord és que sense innovació no hi ha cap possibilitat de competir en un mercat globalitzat. Les empreses del nostre entorn han de donar cada vegada més importància a aspectes relacionats amb l'augment del valor afegit dels seus productes o serveis ja que d'altra manera, a causa dels menors costos de mà d'obra de països d'altres zones, els serà impossible competir en condicions adequades.

Quan es parla d'economia, una de les coses en les que tothom està d'acord és que sense innovació no hi ha cap possibilitat de competir en un mercat globalitzat. Les empreses del nostre entorn han de donar cada vegada més importància a aspectes relacionats amb l'augment del valor afegit dels seus productes o serveis ja que d'altra manera, a causa dels menors costos de mà d'obra de països d'altres zones, els serà impossible competir en condicions adequades. Fa uns anys, en alguns països, una part important del que es denominava innovació no era ni més ni menys que una còpia del que s'estava realitzant en altres tecnològicament més avançats. En mercats relativament tancats i amb una globalització escassa, en països que tenien una mà d'obra relativament barata, aquest tipus d'innovació local permetia competir sense massa dificultats amb els productes i serveis del propi àmbit d'influència.

Tanmateix, en els països del nostre entorn econòmic, més desenvolupats, els profunds canvis derivats de la globalització que, entre altres coses, van comportar l'obertura dels mercats i l'eliminació del proteccionisme, han arruïnat aquest model "innovador" i ho han desplaçat a països on el cost de la mà d'obra és baix. Ara, en tot allò que es pot transportar i no té el mercat captiu, cal innovar per poder competir internacionalment.

SEGUIM ALLUNYATS DE LA UE

Malauradament Catalunya, tradicionalment dinàmica i moderadament innovadora, es troba en una situació de debilitat respecte als seus competidors globals. Catalunya, en temps més emprenedora que altres zones de l'Estat, tenia al seu abast el mercat espanyol. Avui, això no és així. Les coses han canviat substancialment i alhora que els mercats espanyols accedeixen a altres fonts, Catalunya ha diversificat els seus mercats. Això no seria dolent, al contrari, però el seu atractiu en els mercats ha disminuït notablement, bàsicament per tenir un baix índex de competitivitat i una capacitat d'innovació empresarial molt per sota de la dels seus competidors.

Sobre aquest punt les estadístiques ens donen alguna informació significativa. Les últimes dades consolidaDES sobre R + D, que corresponen a l'any 2007, indiquen que Catalunya va dedicar un 1,48% del PIB a R + D, mentre que l'any 2006 havia dedicat un 1,42%. Es tracta d'un modest increment, però l'índex encara està bastant allunyat del 1,83% que va dedicar, de mitjana, la Unió Europea. Encara que pugui semblar que això no dista massa de la mitjana, el resultat és francament descoratjador ja que cal tenir en compte els països recentment incorporats, que si bé alguns dediquen menys, la majoria tenen un cost d'obra molt menor. La dada és especialment dolenta si es considera que els països amb els quals s’ha de competir inverteixen més del doble en recerca i desenvolupament. Les dades, fredes, aïllades, potser no tinguin gaire utilitat, però quan es compara la seva evolució amb la dels competidors immediats les coses cobren sentit. La despesa catalana en R + D no només no convergeix amb la dels països més desenvolupats de la Unió Europea, sinó que s'allunya. S'obre una escletxa entre estats, com Catalunya enfront dels països nòrdics, que inverteixen més del doble.

Quan analitzem la distribució de la despesa en R + D a Catalunya, s'observa que l'any 2006 un 35% procedia del sector públic, incloent les universitats. Aquesta distribució en la que una tercera part de la inversió en R + D procedeix del sector públic i les altres dues terceres parts del sector privat, es pot considerar adequada, però hi ha una dada negativa, l'any 2007, encara que no molt, va augmentar el percentatge que provenia del sector públic i va passar a ser del 38%, degut a que la inversió del sector privat no va créixer tot i ser un any en que l'evolució econòmica espanyola va ser aparentment bona.

¿PERÒ PER QUÈ NO S’INNOVA A CATALUNYA?

No és gens fàcil donar una resposta correcta, ja que hi ha moltes causes i totes elles relacionades. El que sí que hi ha és una resposta òbvia i immediata. Els qui dirigeixen les empreses decideixen no fer-ho perquè prefereixen dirigir les seves inversions a aquells aspectes del negoci que els rendeixen més beneficis a curt termini per a satisfer els seus propietaris o accionistes, enfront d'altres més incerts derivats de la investigació. La innovació només es produeix quan és ja imprescindible per competir.

Cal tenir en compte, però, que la investigació, el desenvolupament i la innovació, encara que poden ser objecte de substancials ajudes i desgravacions fiscals, requereixen disposar de recursos econòmics, bé propis o obtinguts a través de l'endeutament. Fa un parell d'anys, l'economia vivia encara un període de bonança tot i que començava una certa desacceleració, el diner era barat i fàcil obtenir-lo. Un bon moment per invertir en R + D, potenciar els productes amb valor afegit i preparar-se per als moments més difícils, però les empreses, en general, malgrat les campanyes d'incentivació no percebien de forma fefaent la necessitat d'innovar. L'experiència diu que, malauradament, la majoria de les empreses només es decideixen a invertir quan les circumstàncies els obliguen. Potser avui això no seria tan greu si el moment no coincidís amb una forta restricció del crèdit.

Estem doncs en un moment crític per a la R + D + i empresarial. La Cambra de Comerç de Barcelona estimava que les coses poden empitjorar encara més, ja que la dificultat que troben les empreses per obtenir crèdit a causa de la crisi financera limita la despesa en innovació. Aquesta organització empresarial preveu una disminució del nombre d'empreses innovadores del 40% al 34% entre el 2008 i el 2009. El cas és que quan les empreses es troben en dificultats i requereixen de crèdit per a la inversió, es troben amb un sistema financer tancat i sense cap ajuda real de l'administració pública. La majoria de les vegades són ajudes que requereixen avals, que només estan a l'abast d'aquells que no requereixen finançament. Aquesta circumstància contrasta amb el que passa als Estats Units, paradigma del tan criticat capitalisme, on l'Administració intervé de forma efectiva per salvar les empreses més emblemàtiques.

Convé donar una nota d'alerta. El desastrós model econòmic espanyol, dependent de la construcció, ens ha sumit en una crisi més profunda que la d'altres països europeus i la recuperació serà més lenta. Quan els països líders surtin de la crisi i tornin a créixer, per contenir la inflació, el diner s’encarirà, cosa que dificultarà encara més la nostra sortida.

POCA CULTURA EMPRENDEDORA

En tot cas, resoldre els problemes requereix conèixer les causes. Per què els directius decideixen no innovar quan el mercat és favorable? Per què són tan reticents? Per què no hi ha més transferència de coneixement, més innovació?

No sé si la millor manera d'explicar-ho sigui inventant un exemple d'una cosa que em resulta molt proper. Imaginem una empresa de l'àmbit de l'alimentació. Té a les seves mans una substància obtinguda com un subproducte en l'elaboració d'un suc de fruites. Descobreix que aquesta substància té la propietat de, per exemple, reduir la hipertensió o reduir la concentració de glucosa en sang en cas de lleugera hiperglucèmia. Pensen que es podria afegir a algun o a alguns dels productes alimentaris que distribueixen. No la comercialitza cap empresa en el món com nutracèutics o aliment funcional. Seria un producte de valor afegit relativament elevat. Estudien la legislació espanyola i europea, fan les seves consultes, s'adonen que per fer-ho és necessari que la Comissió Europea ho autoritzi i per això han d'aportar proves científiques del que pretenen demostrar en les seves al•legacions, és a dir, les virtuts que atribueixen al nou producte, i també de la seva innocuïtat per a la salut. Com fer-ho? S’assessoren amb professionals de la universitat. Aquests els diuen que han de fer una sèrie d'assaigs clínics i que per a que siguin significatius, podrien costar al voltant de 60.000 euros. L'empresa intenta economitzar i rebaixa la xifra. Lògicament, els assaigs clínics tenen uns costos i com menys voluntaris s'utilitzin en els assajos, menys significació tindrà el resultat estadístic. Al final ho descarten, és car. Tot queda en res.

Aquesta mateixa empresa, que es té per innovadora, decideix distribuir un producte d'una empresa estrangera. Per introduir en el mercat es gasta 600.000 euros en publicitat. El seu marge comercial és menor del que tindria amb un producte propi.

Per què ha renunciat quan el cost afegit de la recerca com a molt, una vegada aplicades les desgravacions, li podria representar a l'empresa no més enllà del 5% del que li costa una campanya a la televisió? Quin és el risc? Que el producte no funcioni? La veritat és que resulta difícil d'explicar. Podria tenir sentit si el cost de la recerca representés un percentatge molt més gran i un temps molt llarg. Seria el cas de la indústria farmacèutica. Aquest supòsit només es pot explicar per l'aversió al risc, per la poca cultura emprenedora d'alguns dels nostres empresaris.

També cal dir que la política espanyola en matèria de recerca, i com és el cas de la indústria farmacèutica, perjudica la inversió en aquest aspecte. Algunes de les estratègies encaminades a reduir la factura de la seguretat social comporta la desincentivación de la inversió. Cal trobar l'equilibri.

LAMENTEM PÈRDUA DE CREDIBILITAT

I parlant de la política a favor de la recerca i el desenvolupament, no puc no citar una cosa que va succeir mentre escrivia aquest article. Es va fer públic que la Font Europea de Neutrons per Espalación (ESS, per les sigles en anglès), no s'instal•larà a Bilbao, sinó a la ciutat sueca de Lund, ja que en una votació preliminar, la candidata Sueca va obtenir els vots d'Alemanya , França, Polònia, Dinamarca, Noruega, Estònia, Letònia, Itàlia i Suïssa i només Portugal va votar per la capital basca. Sembla ser que les raons que van impulsar els governs europeus a preferir la ciutat sueca a la basca estan relacionades amb l'escassa credibilitat que té l'Estat espanyol en temes de recerca, desenvolupament i innovació. Espanya només va dedicar l'any 2007, un 1,27% del seu PIB a R + D + i, mentre que els suecs van dedicar pràcticament el triple un 3,64%.

Tot i el notable esforç que estan fent a Euskadi en R + D, amb una inversió de l’1,65%, sent líders a l'estat espanyol, i de la seva creixent credibilitat, no han estat suficients per compensar la poca confiança que inspiren les erràtiques polítiques del Govern espanyol. Aquest fet és especialment greu perquè, sense cap dubte, Bilbo tenia altres avantatges: les actuals condicions permetrien que la instal•lació a Bilbao comencés a ser operativa molt abans que a Lund. Posteriorment, i amb presses, el Govern espanyol sembla haver arribat a un acord amb el suec per a que les instal•lacions de disseny i fabricació dels acceleradors, laboratori de proves i una estació d'accés remot s'instal•lin en l'esmentada ciutat biscaïna. Encara que el resultat d'aquesta negociació sigui positiu i el País Basc obtingui el premi de consolació, això no deixarà de ser una mostra més del trist futur que li espera a l'economia del coneixement a Espanya si no es produeixen canvis radicals.

MANCA SENSIBILITAT EN INNOVACIÓ

Catalunya, encara que amb limitacions, té capacitat per crear el seu propi sistema d'R + D i també d'innovació. En l'últim decenni, s'han creat diferents centres tecnològics, instituts, parcs científics, parcs tecnològics, parcs científico-tecnològics, clústers, plataformes, un conjunt d'eines totes elles vàlides, però al meu entendre, sense ordre ni concert. En l'àmbit de la recerca més bàsica, ni les universitats ni el Govern de la Generalitat han estat capaços d'establir prioritats i sempre ha prevalgut una sola política: "cafè per a tots". Únicament hi ha hagut una excepció: Andreu Mas-Colell, que malauradament va estar massa poc temps al capdavant de la Conselleria d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació. Encara que, qui li va succeir en el càrrec va procurar mantenir alguns dels seus projectes, especialment d'investigació, la posterior política de vol gallinaci, va fer que les coses acabessin malament: amb la desaparició d'un departament específic, capaç de planificar en un àmbit tan sensible per l'economia del coneixement.

En l'àmbit més proper a les empreses existeix ACC1Ó, resultat de sumar el CIDEM i el COPCA. Al meu entendre, aquest organisme dedicat a donar suport als projectes internacionals ha funcionat amb relativa eficàcia, mentre que el CIDEM, enfocat a la innovació empresarial no ha tingut massa èxit, ja que ha diversificat en excés les seves accions sense recursos suficients per a cap d’elles. Les empreses s'associen en alguns clústers, però sembla que l'únic interès real és obtenir alguns petits beneficis de l'administració; resultats derivats d'aquestes agrupacions: molt pocs.

Per què les coses no han funcionat? Una raó ja l'he indicat, poca sensibilitat empresarial per la innovació. Explicava un emprenedor de l'àmbit químic que el que falla en la transferència de coneixement entre universitat i empresa és la demanda empresarial. A Catalunya hi ha un bon potencial investigador, bastant descoordinat; capaç de publicar a les millors revistes científiques internacionals, preparat per triomfar en els millors centres americans, però que no aconsegueix despertar el més mínim interès per les empreses. Per què?

Les universitats i les empreses es nodreixen de personal que procedeix d'una mateixa societat, bàsicament la catalana. Els que es dediquen a ser professors universitaris no tenen com a objectiu ser emprenedors, es dediquen a aquesta professió perquè els agrada la docència universitària o la investigació o, probablement, ambdues; mentre, que els que decideixen ser empresaris sí que tenen o han de tenir vocació emprenedora . No és lògic demanar major esperit emprenedor als universitaris que els empresaris. És cert que en països amb els quals competim, la creació d'empreses spin-off, fruit de la recerca, és més gran i hi ha més patents, i també ho és que les empreses investiguen i creen moltes més start-up que nosaltres.

També és cert que les universitats podrien fer més amb millors eines de gestió interna. Es pot atacar a les universitats però hi ha una tenaç realitat, les normes que les regeixen fan impossible la governabilitat, una cosa que cal agrair al Govern de l'Estat. En aquells primers anys de democràcia, van decidir fer una llei a favor de l'assemblearisme i contra qualsevol tipus de govern, segurament per reacció a la dictadura, els resultats parlen per si sols. Ara, ningú s'atreveix a modificar les coses.

SÓN NECESSARIS MÉS RECURSOS

Deixo per al final un aspecte que no pot pal•liar la manca d'esperit emprenedor, però sí crear les condicions per ser-ho. Com he indicat, Catalunya disposa d'alguns instruments, però els recursos de què disposa són ridículs, i també manca de les eines financeres necessàries. Amb un model de finançament com l'actual, una part important del Producte Interior Brut (PIB), en lloc de destinar-se a la R + D + i, desapareix, i es redistribueix per l'Estat. Catalunya, que té menys recursos per habitant que els ciutadans d'altres parts de l'Estat. Si que és cert que podria crear més incentius financers, però, ¿amb quins recursos? Quines solucions tenim? Jo crec que de llarg abast només hi ha dos, més recursos econòmics aplicats a la R + D + i des del sector públic, i una aposta per crear més esperit emprenedor entre els joves, des de nens, un profund canvi cultural i una millor educació. Malauradament, si contemplem els indicadors, veurem que a Catalunya la despesa pública en educació en el 2006 era del 3,4% del PIB, mentre que la mitjana espanyola era del 4,3%, i en la Unió Europea del 5,0% . Difícilment, un país pot avançar en l'economia del coneixement si no inverteix en educació.

No hi ha receptes màgiques que canviïn els comportaments. Haurem d'afavorir als que volen ser emprenedors i crear les condicions per atraure’n d’altres de fora de les nostres fronteres. És l'únic que es pot fer a curt termini, però no cal oblidar el futur.

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +