Publicacions d'Amics del País

Clic-clic

En què ens ofeguem avui en dia? Potser és un simple got d'aigua... Una lectura crítica a afers massa quotidians...

Ja fa un any al costat de l'oficina vàrem sentir un clic-clic. Eren unes obres, fins aquí res d'especial. L'edifici del costat, que sembla un centre de salut, té una escala d'entrada, és una barrera arquitectònica important, mitja dotzena de graons, tot una estratègia de dissuasió. Sembla ser que un gestor, possiblement el darrer en entrar, va prendre una decisió: "aquí hi ha lloc per tots, hem de trencar les barreres arquitectòniques".

Dies i dies de clic-clic, cap soroll estrident, l'escala es va reduir en un terç i va aparèixer un espai destinat a un possible ascensor. Fins aquí tot normal, possiblement el temps, d'alguns mesos, sembla un xic dilatat. Vàrem deixar de sentir soroll de paletes, tot va quedar a part, un cinta de plàstic impedia tirar-se pel buit que l'obra havia deixat.

Amb el temps van aparèixer uns tècnics i sembla que van muntar l'ascensor, una plataforma per pujar i baixar gent amb dificultats. Però la cinta de plàstic continuava sent l'element dissuasiu dels possibles suïcides. Va arribar l'estiu i tot seguia igual, un forat i una plataforma. Setembre, tot és alegria, van aparèixer uns operaris nous, va semblar que tocaven cables i coses elèctriques (es clar sense energia res no funciona, principi físic de primer ordre: la transformació de l'energia per aconseguir pujar i baixar coses). Tot semblava en ordre, però la plataforma no funcionava, la cinta de plàstic així ho demostrava.

Un dia del desembre, uns altres operaris feien funcionar la plataforma. Ah! Era important obtenir el permís de l'autoritat competent per tal d'assegurar que tot estava construït seguint segurament una norma de qualitat. Tot controlat, desapareix la cinta de plàstic que ha salvat vàries morts durant aquest període de temps.

Ja som al gener, i oh! Déu meu! una persona amb cadira de rodes situada davant de la plataforma, i vol pujar. Tot normal, es posa en marxa la plataforma, s'obre una petita barrera. Caram! No poden pujar la cadira de rodes, un graó de dos pams impedeix que la plataforma arribi a terra.

Dies més tard, tornen els paletes; després, els físics per allò del sistema energètic. Ara estem esperant que algú vingui a donar les benediccions definitives.

No és un conte, disposo de fotografies preses en diversos moments, de tot l'entramat de la gestió sobre una barrera arquitectònica. Algunes preguntes em vénen al cap quan passo per davant d'aquesta petita Sagrada Família.

Com la funció pública pot tolerar aquesta manca d'eficàcia i eficiència? Quina democràcia deixa en mans tant ineptes la resolució de problemes domèstics? Cap de nosaltres, en el món privat, toleraria aquesta actuació. Si una petita escala té aquesta història, què estarà passant amb l'entramat públic de contractacions de serveis! Bé, no em vull fer mal i penso "es lo que hay", i el Carmel encara s'aguanta.

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +