Publicacions d'Amics del País

Cal dir SI a Europa

Reflexió sobre el futur d'Europa arrel del referèndum celebrat a Irlanda fa uns dies per ratificar el Tractat de Lisboa. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió.

En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència assimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat que evidencien de la necessitat d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada.

En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès del fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciència col•lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que ha d’agilitzar la presa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica.

En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat per augmentar l’eficàcia de la política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions transfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residència, puguin demanar a la Comissió que actuï, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat pels 27 estats.

El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i a l'alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en el marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi.

La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escollí aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels països més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció dels ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l'autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i l'increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum a l'octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionem si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat.

No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votaren, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentària per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al sí de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans.

Sabedors del probable No Irlandès, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el món. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gràcies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus en tant que aquests trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renúncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar aquestes al macro espai europeu de justícia, llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persones democràtiques i compromeses, vertebrada a través dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunyà, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen amb el talent, la indústria, la creativitat i la innovació, i de forma solidària amb el món; un món que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del SI a Europa, que és un SI al progrés i no al proteccionisme excloent.

Antoni Garrell Guiu

15 de juny de 2008

Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +