Publicacions d'Amics del País

Benvinguda crisi

En Ramon Palacio fa una reflexió, a rel de la crisi que estem vivint, sobre alguns aspectes rellevants de la situació social i econòmica de Catalunya.

Per fi !

Parlo de Catalunya, d’Espanya i també d’Europa

Europa té una crisi financera i, de retruc, de l’exportació d’hipoteques brossa dels Estats Units; Espanya, a més, té una crisi pròpia per dedicar 20 anys a l’especulació no productiva en immobiliari i a viure del (i al) sol; I Catalunya també té una tercera crisi, d’autocomplaença i de mirar-se el melic sense treballar.

Educació

Ara ens en adonem que Espanya som capdavanters en fracàs escolar.

Que una ES0 que iguala per sota però que no fomenta l’excel•lència no és d’esquerres sinó d’ineptes.

Que hem perdut la cultura de l’esforç i ens hem instal•lat en una societat de “drets” sense “deures”.

Que un PC per nen, ni arregla ni espatlla res. És una cortina de fum.

Que l’educació és el principal valor de futur i hem malbaratat una generació.

Sanitat

Ara ens adonem que tenim una sanitat gratuïta que estem “sobre utilitzant” i, per tant, està en risc de saturació.

Que “el sistema” (incloent la OMS, les Administracions Públiques i els mitjans de comunicació) ens ha instal•lat en la por en lloc d’instal•lar-nos en la responsabilitat.

Que els xinesos se’n riuen de les foteses d’Occident i ens estan fabricant bilions de vacunes que ens vendran i que no utilitzarem.

Que estem instal•lats en la ineficiència, buidant els col•legis quan un nen estornuda, en lloc d’aprofitar l’efecte vacuna natural, com s’ha fet tota la vida.

Competitivitat

Que no és que faltin vocacions cientifico-tècniques, sinó que falten llocs de treball cientifico-tècnics ben pagats.

Que no tots els fills d’obrers han de ser enginyers mal pagats ni tots els fills d’enginyers han de ser MBA’s dirigents.

Que la cultura del diner fàcil, des del De la Rosa fins al Millet, és corrupció.

Administració local

Que els Ajuntaments han gastat més en despesa corrent que els seus ingressos corrents, gràcies (a malgrat) al creixement urbanístic descontrolat, i que això s’ha acabat i ara fa mal.

Que la cultura de l’especulació immobiliària és “pan para hoy y hambre para mañana”.

Que el creixement il•limitat (en cap camp) no és sostenible.

I les altres Administracions

Que l’increment del PIB espanyol ha estat fals, degut a que hi havia més immigrants i, per tant, més treballadors, més valor nominal que no real de l’immobiliari, més preu que no pas cost dels serveis (pagats en euros), entre d’altres; però menys treball productiu i menys competitivitat.

Que quan un tren està en marxa, s’han de dedicar més recursos a alimentar la màquina que a que no es despengin els vagons de cua.

Que els recursos s’han de destinar a inversions, no a subvencions.

Que apujar impostos per pagar llimosnes ni és d’esquerres ni solidari; és empobrir les classes mitjanes (productives) per alimentar la cultura de la subvenció.

Que l’autoritat no és una prerrogativa de dretes, sinó de la vida. I que la democràcia és delegació temporal d’autoritat, de baix a dalt, amb exigència de responsabilitat.

Que governar (un país, una institució, una escola) és exercir l’autoritat de dalt a baix, amb la cultura de responsabilitat.

Que la simplicitat afavoreix el compliment i la complexitat, el frau.

Que no hi ha altra manera de progressar que la cultura de l’esforç i de la responsabilitat.

Sols les crisis donen oportunitats per saltar endavant.

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +