Publicacions a la SEBAP

Any 15, entre la recuperació i la indignació

Conferència del periodista Enric Juliana

Transcripció de la conferència pronunciada en l’acte solemne del lliurament dels Premis Anuals de la SEBAP celebrat al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, a càrrec del periodista de La Vanguardia Enric Juliana:

Intentaré fer una certa aproximació a aquest tema. Fa dies que hi dono voltes, sobretot perquè aquest lloc a mi em causa impressió i jo vaig fer, durant 10 anys, informació local de Barcelona quan el senyor Miquel Roca era regidor, portaveu i president del grup municipal, en aquell moment, de Convergència i Unió. M’havia iniciat abans. Vaig viure el període de preparació dels Jocs Olímpics; per tant, aquesta casa em resulta familiar i aquesta sala també, però sempre m’ha fet molta impressió. Possiblement perquè jo sóc de Badalona, sóc fill de la perifèria de Barcelona, i perquè els meus records de quan jo era petit en relació amb la ciutat de Barcelona són records els primers dels quals estan marcats, molt determinats per la impressió. O sigui que volia explicar una petita anècdota que penso que ve a to amb algunes de les coses que voldria dir després.

El meu pare, durant uns anys, quan jo tenia 8 o 9 anys, va agafar el bon costum alguns diumenges al matí de sortir i portar-me a passejar pel centre de Barcelona, perquè conegués una mica la ciutat. Agafàvem el tren a Badalona, a l’estació, arribàvem a l’estació de França, després agafàvem un autobús i cada diumenge ell triava un itinerari diferent. Un diumenge érem al carrer Balmes esperant l’autobús per tornar a casa; va venir l’autobús, va venir un moment d’indeterminació, jo vaig pujar a l’autobús i en aquell moment en què jo acabava de pujar a l’autobús es van tancar les portes i el meu pare es va quedar a terra. Jo tenia 8 anys. Es poden imaginar la sensació de desarticulació total de la meva perspectiva en aquell moment; va ser absoluta. Els autobusos portaven en aquella època el cobrador al darrere, que em va dir: «Tu, a la propera parada, baixes». El meu pare, amb bons reflexos, va cridar un taxi i va dir: «¡Siga al autobús!». Aleshores, al cap d’uns minuts ens vam retrobar. Van ser aquells minuts... els recordaré tota la meva vida.

[Si voleu llegir íntegrament la conferència, descarregueu-vos l'arxiu PDF]

Descarrega'l
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +